L’editorial

Fem vint-i-cinc anys i a l’hora de fer balanç descobrim que una de les coses destaca­bles és haver pogut, fins i tot immersos en els impactants esdeveniments de les últi­mes dècades (crisi econòmica, transforma­ció digital, pandèmia, etc.), aprendre de la manera més intensa possible: experimentant. Amb els anys, la nostra manera d’entendre el que suposa publicar s’ha tornat més den­sa i complexa, i també més ambiciosa. Si haguéssim de destacar alguna cosa del que hem après, serien tres qüestions. La prime­ra és que editar suposa articular, al llarg del temps i mitjançant un catàleg, un punt de vista (sobre la literatura, esclar, però també sobre la societat). La segona és que tota acció editorial (des de la selecció del text fins a l’arribada del llibre a les mans de qui, espe­rem, el llegirà) té conseqüències, és a dir, és un procés comunicatiu. I la tercera, que per exercir aquest ofici cal aprendre a conviure amb les incògnites.

Les característiques de les col·leccions poden donar una pista de la manera com, aquests vint-i-cinc anys, el catàleg s’ha man­tingut considerablement fidel a les inquie­tuds originals de l’editorial. Des del principi ens hem inclinat per organitzar el nostre catàleg a partir de criteris una mica diferents dels establerts. (Per exemple, no hem distin­git mai l’assaig literari de la narrativa, com els nostres lectors ja saben.) Amb el temps, les col·leccions han arribat a sis, i totes, també les més recents, són resultat d’aquest mateix afany heterodox, que ara, probablement, ja està més establert a les llibreries.

Els llibres són éssers vius, tenen un caràcter, cadascun suscita un entusiasme diferent i planteja reptes també diferents. No són comparables entre si. Però del total de dos cen­tenars que de moment han vist la llum en el nostre segell, potser es podrien esmentar els que van suposar un punt d’inflexió en la tra­jectòria de l’editorial. Verde agua, de Marisa Madieri, segurament va ser la nostra carta de presentació; és un dels nostres primers títols en castellà —Verd aigua és el segon de la col·lecció en català— i ens va perme­tre tenir la satisfacció de donar a conèixer una escriptora i comprovar que l’entusiasme que sentim per la seva obra el comparteixen moltíssims lectors. Anys després vam tenir la mateixa experiència amb La isla, de Giani Stuparich —l’edició en català, L’illa, va inau­gurar Microclimes—. Una cosa semblant es pot dir d'LTI. La lengua del Tercer Reich, de Victor Klemperer, que s’ha convertit en una referència ineludible per abordar la mani­pulació del llenguatge de la vida quotidiana sota el nazisme. Menció a part mereixen els sis volums dels Relatos de Kolimá, de Varlam Xalàmov, una empresa titànica per a una editorial de les dimensions de la nostra, i la recuperació de l’obra de Shirley Jackson.

En aquests vint-i-cinc anys hem tingut molt presents algunes figures tutelars, sants i santes patrons de l’edició de diferents èpo­ques i tradicions. És crucial conèixer la his­tòria de l’ofici i els seus punts àlgids, també perquè sempre hi ha algú que ho ha fet (el que sigui) abans que tu.

Més amunt parlava de tres coses apre­ses. En realitat són quatre. Faltava dir que el procés editorial és col·lectiu i que els oficis implicats són diversos. A tots els que els porten a terme, i per descomptat als nostres lectors, gràcies.

Valeria Bergalli