Postfaci de Claudio Magris
Traducció de l'italià de Marta Hernández Pibernat
Microclimes, 2
ISBN: 978-84-95587-61-9
Primera edició: 2010
Primera reimpressió: 2010
Pàgines: 200
Preu amb IVA: 14 €
La crítica italiana ha definit aquest relat-diari com un petit clàssic contemporani. El fil conductor de la narració és l’èxode dels italians de Fiume, ciutat que el 1947 va passar a Croàcia, dins l'antiga Iugoslàvia. Marisa Madieri torna a trobar en la memòria els episodis tràgics i còmics que van marcar la seva infància, les persones amb qui va créixer –com la inoblidable àvia Quarantotto– i l'ambient del Silos de Trieste, «un paisatge vagament dantesc, un purgatori nocturn i boirós», on va viure amb altres refugiats fins que va ser adulta. A mesura que avança el relat, l'escriptura, precisa i subtil, revela una tensió entre la reapropiació del passat i la incertesa del futur, que desemboca en una actitud valenta i generosa davant la vida.
Marisa Madieri (Fiume 1938-Trieste 1996) va abandonar de petita la seva ciutat natal –l'actual Rijeka, a Croàcia–. La seva família es va instal·lar a Trieste, on l'autora va viure des d'aleshores. A més de Verd aigua, va publicar La radura (1992) i contes en antologies i revistes.
Presentació d'Elvio Guagnini
Postfaci de Claudio Magris
Traducció de l'italià d'Anna Casassas Figueras
Microclimes, 1
ISBN: 978-84-95587-60-2
Primera edició: 2010
Primera reimpressió: 2010
Pàgines: 112
Preu amb IVA: 13 €
Un home malalt demana al seu fill que abandoni uns dies les muntanyes on passa l'estiu i que l'acompanyi, potser per última vegada, a l'illa adriàtica en què va néixer. El retrobament en aquell paisatge lluminós, tenyit de records, resulta decisiu per a tots dos. Un d'ells descobrirà el que significa deixar descendència; l'altre afrontarà el sentit de la pèrdua. L'estil elegant i contingut d'aquesta narració, publicada per primer cop el 1942, la converteix en opinió de molts en l'obra mestra de Giani Stuparich. L'illa és, en paraules de Claudio Magris, «un relat magnífic de vida i de mort, no conjurada sinó mirada sense pietat cara a cara».
Giani Stuparich (Trieste 1891-Roma 1961), de mare triestina d'origen jueu i pare istrià, va néixer en el que llavors era el gran port de l'imperi dels Habsburg, fèrtil nus de cultures. Autor de novel·les, assajos i textos autobiogràfics, pertany amb Italo Svevo, Umberto Saba i Scipio Slater a la destacada família dels escriptors triestins. Va estudiar entre Praga i Florència, i en aquesta última ciutat va col·laborar en la revista La Voce. Durant la Primera Guerra Mundial es va allistar com a voluntari a l’exèrcit italià amb el seu germà Carlo, també escriptor. Del 1921 al 1941 va treballar com a professor. Acusat de pertànyer a la resistència, el 1945 les SS el van internar, amb la seva mare i la seva dona, la poeta Elody Oblath, al camp de concentració de San Sabba. Després de la Segona Guerra Mundial va reprendre l'activitat literària i periodística i va treballar amb publicacions com La Stampa i Il Tempo.